L’amic barrinada m’ha estirat les orelles a compte del post sobre el conflicte d’Israel. Es clar, al meu escrit, que jo no defenso pas l’actuació d’Israel en aquest conflicte dels barcos i els turcs i els simpatitzants dels palestins. Dic que segur que tenen altres mitjans per fer el mateix: impedir que entrin mercaderies no controlades a Gaza. I també amb sembla clar que el preu pagat es escandalosament alt. Però vull insistir en uns aspectes que potser no van quedar també clars. Els palestins venen suportant 62 anys,! 62 anys! la corrupció dels seus dirigents. 62 anys visquen de subsidis, (que nosaltres també ajudem a pagar) de les Nacions Unides i de mil i una ONG, algunes de les que no tenim gens clara, gens, ni la seva filiació ni els seus objectius. Deia que la pobre gent viu de la caritat durant 62 anys, i que la major part, la immensa major part en lloc de destinar-se a la millora de la seva vida s’ha destinat directament a la corrupció tipus sàtrapa oriental (la OLP, niu d’escurçons de mida descomunal), altres ajuts, els de l’Iran, destinats a la creació d’una república islàmica pròpia del segle 7 de la nostra era. Aquesta branca integrista: Hamas, governa Gaza i també ho fa amb un sistema tan corrupte com el que hi havia abans: el de Fatah. Aquesta gent de Hamas cobre impostos a tot el que entra a Gaza, es nodreix de l’encariment dels productes que arriben a Gaza via els túnels des d’Egipte, i el producte resultant, diem-ne impost revolucionari, es dedica a la compra d’armament, d’explosius, de tot el que poden per eliminar al seu enemic.
També és cert que del costat Israel hi ha una colla de filo nazis que el que volen no és resoldre el conflicte sinó l’aniquilació dels seus enemics. I, per més inri, aquesta colla de filo nazis governa el país, o sigui que per aquesta via tampoc es podrà arreglar res de res.
Pretendre fer arribar combois de joguets i altres galindaines a Gaza és una provocació, és buscar burilla, i no aporta res de res. Excuses a uns i altres per fer més màrtirs a un conflicte on en sobren. Nosaltres, la nostra societat, ja ha deixat enrere els màrtirs religiosos, ja no som a l’època de les glorioses creuades per imposar un concepte religiós. Soms una societat una mica més laica. Ells en absolut. Ni els de Hamas ni els del Likud, ni els de’n Liberman deixen de banda els seus conceptes religiosos monoteistes. I així estan. A quedat enrere molt del conflicte pel territori, ara sols queda el conflicte per quin concepte religiós s’imposa a l’altre. Patètic, creu-me amic barrinada, patètic.
I les nostres ONG, empeses per les ganes de fer el bé, amb majúscules, obliden el anterior i foten el nas a un conflicte que es mou per altres paràmetres. Ganes de ficar el nas en conflictes se les poden treure cuidant-se dels problemes de la gent d’aquí, que n’hi ha molts de problemes, i molt gruixuts. Permetem que insisteixi: Jo no deixaria entrar a Gaza ni agulles de cap sense veure-les.
Ei !! que no és la meva intenció estirar-te res !!!, comparteixo moltes de les teves opinions. Només vull fer èmfasi en la qualificació de terrorisme/terrorista.
Als inicis de l’Estat d’Israel aquest va cometre actes violents contra els britànics que aquest segur que qualificaven com a terroristes. Durant la dictadura feixista a España els actes violents d’ETA no tenen la mateixa qualificació que mereixen en un Estat de Dret i aquest alhora ha d’actuar dins d’un marc legal aprovat per la majoria de la ciutadania.
En definitiva el que vull dir és que si volem un “Estat de Dret Mundial” aquest ha d’actuar dins d’un marc legal i els governants dels països l’han de complir i els ciutadans tenen el dret i el deure d’implicar-se perquè això es faci. L’ONU vol ésser un embrió d’aquest Estat de Dret, Israel és membre d’aquest organisme i incompleix les seves resolucions a conveniència.
“La mort de qualsevol home em disminueix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”. (John Donne).
Aquesta cronologia del conflicte Israel-palestins-àrabs, ens pot ajudar a centrar el tema:
1916 Acords secrets Sykes-Picot entre França i Gran Bretanya sobre el repartiment de l’Orient Pròxim.
1917
2 de novembre: Lord Arhur James Balfour, ministre britànic d’Afers Exteriors, envia una carta a lord Walter Rothschild, representant dels jueus britànics, en la qual anuncia que el govern britànic “veu amb bons ulls l’establiment a Palestina d’una llar nacional pel poble jueu”.
9 de desembre: Les tropes britàniques ocupen Jerusalem.
1920 Maig: Revoltes sagnants a Jerusalem contra la immigració jueva.
1922 Juliol: La Societat de Nacions confia a Gran Bretanya el mandat sobre Palestina.
1929 Agost: Noves revoltes a Jerusalem. Manifestacions a tota Palestina. Prògrom a Hebron.
1933 Gener: Hitler arriba al poder a Alemanya.
1936 Vaga general palestina entre abril i octubre. Comença la “gran rebel•lió palestina”, que durarà fins l’any 1939.
1937 1 de juliol: Informe de la comissió de recerca Peel, que proposa la divisió de Palestina en dos Estats, però mantenint el control britànic.
1939
11 de maig: Adopció del Llibre Blanc britànic, que preveu la creació a Palestina d’un Estat unificat en el qual jueus i àrabs es repartiran el poder, i la limitació de la immigració jueva i de la compra de terres pels sionistes.
Setembre: Comença la Segona Guerra Mundial.
1942 Maig: L’organització sionista mundial adopta el programa de Biltmore, que exigeix la creació d’un Estat jueu a tota Palestina, així com la llibertat d’immigració.
1947
Febrer: Londres decideix sotmetre la qüestió palestina a les Nacions Unides (ONU).
29 de novembre: L’Assemblea General de l’ONU adopta, per majoria de dos terços, el pla de divisió de Palestina mitjançant la Resolució 181, que preveu un Estat jueu, un Estat àrab i una zona “sota règim internacional particular” al voltant de Jerusalem.
1948
9-10 d’abril: Massacrada d’un centenar d’habitants en el poble palestí de Deir Yassin.
14 de maig: David Ben Gurion proclama el naixement de l’Estat d’Israel.
15 de maig: Penetració a Palestina dels exèrcits dels Estats àrabs, que rebutgen el pla dedivisió: exèrcits de Transjordània, d’Egipte i de Síria, recolzats per contingents libanesos i iraquians.
11 de desembre: Adopció per l’ONU de la Resolució 194, que proclama el dret dels refugiats a retornar a les seves llars (o a una indemnització).
1949
11 de maig: Israel esdevé membre de l’ONU.
Del 23 de febrer al 20 de juliol: Els acords d’armistici signats per Israel i els seus veïns àrabs ratifiquen els resultats de la guerra.
1956
Octubre-novembre: Agressió d’Israel, de França i de Gran Bretanya contra Egipte després de la nacionalització per Nasser del canal de Suez, el 26 de juliol. Israel ocupa Gaza.
1964 29 de maig: Creació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) a Jerusalem.
1967
5-10 de juny: Guerra dels Set Dies: Israel ocupa la resta de Palestina (Cisjordània, la franja de Gaza, Jerusalem est), el Sinaí egipci i el Golan sirià. La colonització d’aquests territoris comença a partir de l’estiu.
22 de novembre: El Consell de Seguretat de les Nacions Unides pren la Resolució 242. Reconeix el dret a l’existència i a la seguretat d’Israel, però, també, que “la retirada de les forces armades dels territoris ocupats” és la condició d’una pau duradora. La seva filosofia es resumeix en el principi “pau per territoris”.
1970 “Setembre Negre”: Els enfrontaments entre l’exèrcit jordà i l’OAP provoquen la desfeta d’aquesta darrera. L’any 1971 és expulsada de Jordània. La direcció de la resistència palestina s’instal•la al Líban.
1972 5-6 de setembre: Un comando de l’organització palestina -Setembre Negre assassina 9 atletes israelians en els Jocs Olímpics de Munic. Israel respon bombardejant Líban.
1973
6 d’octubre: Comença la guerra d’Octubre, també anomenada “Guerra del Kippur” o “del Ramadà”. Victòria d’Israel.
26-28 de novembre: Cimera àrab a Algèria. L’OAP és reconeguda “única representant delpoble palestí”. L’any 1974, les Nacions Unides reconeixen l’OAP com a epresentant del poble palestí.
1975 Inici de la guerra civil al Líban.
1978
14 de març: Israel envaeix el sud del Líban amb uns 30.000 soldats.
17 de setembre: Signatura dels acords de Camp David entre Egipte, Israel i Estats Units. Israel retorna el Sinaí a Egipte. Sadat i Begin reben el premi Nobel de la Pau.
1981 Israel s’annexiona els Alts del Golan.
1982
6 de juny: Comença la invasió israeliana del Líban i l’assajament de Beirut.
14-18 de setembre: Massacrades en els camps de Sabra i Chatila. Balanç: 800 morts d’acord amb la comissió d’investigació israeliana presidida pel jutge Kahane, 1.500 segons l’OAP.
1987 Desembre: Comença a Gaza, i després a Cisjordània, la primera Intifada o “rebel•lió de les pedres” contra l’ocupació israeliana.
1990 S’accelera l’emigració jueva a Israel després de la desintegració de l’URSS: 187.000 emigrants en un sol any, la xifra més elevada d’immigració rebuda per l’Estat d’Israel.
1991 L’OAP dóna suport a Iraq en la Guerra del Golf. Kuwait expulsa els palestins. Uns 370.000 palestins retornen als territoris ocupats i a Jordània.
1996
Febrer-març: Hamas organitza a Jerusalem, Tel Aviv i Ashqelon un seguit d’atemptats terroristes que causen més de 100 morts i desestabilitzen el govern Peres.
Abril: Operació “Raïms de la còlera” de l’exèrcit israelià contra el Líban. El dia 18, un centenar de civils refugiats en el camp de l’ONU de Cana moren sota les bombes israelianes. El 27 s’estableix un alto el foc.
2000
Setembre: Comença la segona Intifada.
2002. Nombrosos atemptats palestins actes de represàlia de l’exèrcit israelià, així com els assassinats “selectius” perpetrats per les forces de seguretat israelianes contra dirigents de grups considerats “terroristes” pel govern de Sharon.
2003
Octubre 21, l’Assemblea General de les Nacions Unides vota contra el mur que construeix Israel. El 9 Juliol de 2004 el Tribunal Internacional de Justícia proclama que la construcció del “mur de seguretat” viola el dret internacional i exigeix el seu desmantellament al govern israelià.
2004
Gener-Febrer: Recrudescència de la violència entre israelians i palestins. Incursions israelianes a Gaza. El 29 de gener, un atemptat palestí contra un autobús a Jerusalem provoca 29 víctimes.
11 de novembre: mort d’Arafat.
2005. Gener. Hamas guanya les eleccions legislatives a l’Autoritat Nacional Palestina.
Amic Barrinada: Tal com dius els conceptes de terrorisme i terrorista son fluids, amb delimitacions llefiscoses, amb les que no és possible fonamentar-se en cap raó perquè depèn del punt de vista o del punt de mira (mes ben dit). No cal recordar que multitud d’estats s’han creat a partir d’una acció terrorista. I encara que el concepte és més modern, fins i tot els EE. UU comencen a ser estat a partir d’accions que avui en diríem terroristes (potser). Irlanda: unes cas ben clares, Kosovo, Cuba, etc, etc. Molts i molts països-estat ho son a partir d’un inicial plantejament terrorista. I molts i molts processos de descolonització han estat possibles per la raó d’un terrorisme inicial que ha imposat la seva raó. Així que crec que no podem esgrimir que és primer si l’ou o la gallina, o al menys, jo no m’hi atreveixo. Crec que els processos d’autodeterminació, els procediments per accedir a la independència, a l’autonomia plena, a ser estat, han de ser, avui, democràtics, mitjançant el joc polític, i si l’enemic fa us de la violència, fins i tot de la violència extrema, acaba perdent totes las raons i tard o d’hora acaba perdent la contesa. Amb fa l’efecte que els palestins, en 62 anys, haurien tret més profit si haguessin tingut uns caps polítics entenimentats. Tota la seva acció, en els 62 anys, s’ha basat en la violència i el terrorisme, i han obtingut la resposta simètrica. ¿I si canviessin de política?. Però es que amés a més, amb la seva política, han aconseguit que el votant majoritari israelià, sigui cada dia més d’extrema dreta, més filo nazi, i si abans era el mon àrab qui volia exterminar Israel, ara és també Israel qui vol acabar amb els palestins. Tot plegat una bogeria, un despropòsit.
Totalment d’acord amb el que dius al post.