Kosovo

La sentencia del Tribunal Internacional de la Haya, tribunal que depèn de l’Organització de les Nacions Unides, ha emès avui la sentencia sobre si la declaració UNILATERAL d’independència de Kosovo respecte a Sèrbia es ajustada a les lleis internacionals o no. La resposta, motivada, es que si, resumint-la -es pot dir que no hi ha res a la carta de les Nacions Unides que impedeixi que els pobles exerceixin el seu dret a l’autodeterminació, i que l’exercici d’aquest dret no te res a veure ni és cap contradicció amb altre principi de la carta fundacional de Nacions Unides com és el respecte als límits territorials de cada estat.

Ha quedat clar?: Transparent!!!. El govern del país que ens té colonitzats s’ha afanyat a dir quer molt bé, però que Espanya no reconeixerà Kosovo. No fos cas que es seguis l’exemple…… Política preventiva en diuen. I aquí, a la colònia, sentint cada dia pels medis d’àmbit espanyol parlar de la sagrada unidad de la pàtria.

Quin fart de riure. Apa, continuem treballant per la independència.

No vull però advertir, a la llum de tot. el que ha succeït els últims dies, que no es deixin entabanar per cants de sirena sobre el concert econòmic. És una burla de mal gust voler confondre a la gent que el dret a decidir vol dir demanar el concert econòmic. Es una enganyifa més de les que ns té acostumats CIU. Ells ja ho saben que l’estat espanyol no ho concedirà mai això. No sols ho saben, ho sabem, sinó que el TC també ho recull en la seva sentencia. Per tant Sr. Mas i cia: No facin volar coloms, no enganyin mes a la gent, siguin honrats i diguin la veritat. A l’estat espanyol, al seu control, hi ha dos partits: PP i PSOE, la reforma de la constitució no els interessa a cap dels dos i una vagada resolt el meló dels estatuts (Resolt al seu parer, es clar) no cal demanar res més. La política de retrocessió de competències autonòmiques continuarà i el buidatge de contingut polític de les autonomies seguirà el curs que han dissenyat. Per tant Sr Mas i Sr. Duran: Prou d’aquest color. Els hauria de caure la cara de vergonya per jugar d’aquesta forma amb els sentiments del país. No veig diferencies entre PP i CIU, tampoc entre PSC i CIU, son els mateixos gossos amb diferents collars: La defensa d’uns interessos econòmics que en definitiva son qui els paga les suites al Ritz de Madrid. Oi Sr. Duran?

Unitat?

Òmnium Cultural, aquesta excel·lent associació que ens ha organitzat la manifestació més esplendorosa que he vist mai, ha avisat que els partits no es poden girar d’esquena al sentir més clarament expressat pel poble: El desig d’independència.
Quasi simultàniament la mesa del parlament es carrega la tramitació del projecte de llei per a la consulta obre l’autodeterminació. Han votat en contra: Unió democràtica (Convergència ha fet veure que estava malalt el portaveu), el PSC, el PP, Ciutadans i ICV EUA. Sols ha votat a favor ERC. Queden doncs clares les posicions:
CIU: Faran la puta i la ramoneta amagant l’ou. No volen ni sentir a parlar de dret a decidir, referèndum ni independència. No els creguin, quant ho diuen ho fan amb la boca petita i creuant els dits. No és una sorpresa i no hauria de ser per tants i tants simpatitzants i afiliats que, amb molta il·lusió varen ser el 10-J al passeig de gracia.
PSC, PP, Ciutadans: Cap sorpresa, ja ho avien dit i havien votat en contra en el tramit inicial.
ICV EUA: Ja els ho vaig dir un altre cop: No son de fiar. Encara expliquen l’historia del federalisme. Un altre engany. Ni federalistes, ni autonomistes, ni independentistes. Son un grupet que busca ampliar la seva base electoral al preu què sigui, ara es dedicaran a veure si treuen petroli del cinturo roig de Barcelona. Amb disputa amb PSC-PSOE, PP. Ciutadans, UPD, etc, tots partits espanyolistes.
Per acabar d’arreglar el dia Uriel Bertran i López Tena dimiteixen d’ERC i CIU respectivament al sentir-se desautoritzats pels seus respectius partits. Al marge que no sempre he estat d’acord amb ells, trobo que es perden unes persones que han fet un treball il·lusionat mobilitzant milers de persones en les campanyes pel dret a decidir. Una llàstima. En lloc de sumar restem.
Ja veuen com ha acabat la pretesa unitat després del 10-J. A Madrid encara riuen.
! Quina merda de polítics ens ha tocat!

Ja saben que hi ha moltes teories sobre el conductisme, la formació de la personalitat, l’anàlisi de la conducta, etc, etc. També hi ha gent que parla de com l’alimentació condiciona la conducta i mil i unes teories més, algunes de científiques, altres para-científiques i les més mites urbans. Jo, com que tinc la mania de classificar a la gent, em trobo amb greus problemes amb l’estimada Sánchez-Camacho. No sé que li passa, si el seu és un problema de deficit crònic de proteïna que acaba per reduir la consciencia i la possibilitat de raonar, o bé, i relacionat amb lo anterior, és que s’ha fotut a una secta que li ha capgirat el cervell. Confesso que els simptomes que veig es corresponen al mal que li fa no pair bé, la pobra té un empatx tan gran de consignes que la mirada se li torna tèrbola, no distingeix els contorns i ho veu tot borrós. I aquí és el dilema: No paeix el que s’ha fotut al pap?, No menge més que besses com els coloms i li ha quedat el cervell empetitit?,
La Cospedal li xucla la sang per les nits i la deixa en un estat d’extrema debilitat? Ha enganxat un virus que la fa anar de cagarrines tot el dia i no li aprofita el que menge?
Recomanen-li que vagi al metge i no digui més ximpleries que al final la prendrem per una mala còpia d’en Forrest Gump. ¿han escoltat que va dient que la majoria dels catalans no hi ha anat a la manifestació? ¿Que potser hem d’interpretar que vol dir que qui no ha anat a la mani és dels seus?
El que ja els he dit: Que la duguin al metge; es urgent.

10 juliol del 2010

Els que ahir estàveu a la concentració promoguda per Òmnium ja sabeu quants érem: Molts. També coneixeu a molta gent que no van poder anar-hi per múltiples raons però que els hauria agradat ser-hi. Tots plegats, junts, soms molta gent. I m’atreveixo a dir que soms la primera força política de Catalunya. Perquè una cosa és ben certa, tots els que érem a Barcelona ahir vam cridar per la independència. Tots volem la independència. Ara, demà, demà passat com a més tard.

Així que avui som al dia desprès, dia per reflexionar sobre el que vam viure. I també per escalfar motors davant la reacció dels polítics professionals, davant els que viuen de la política, no per la política.
Dilluns, demà, caldrà veure la reacció al Parlament de Catalunya, i, malauradament, ho temo, tornarem a veure com les tàctiques electorals, els càlculs, es fan presents i ho engeguen tot en orris, foten-nos l’alegria viscuda per terra i deixant-nos orfes de representació.
Els més de 1.500.0000 de manifestants als carrers de Barcelona, més els que és van quedar a casa, a veure-ho per la televisió o per no poder-hi anar, son la majoria del país. Amplíssima majoria política, orfe en aquests moments d’una clara representació política. ¿Qui és el lider que tindrà la capacitat d’aglutinar aquest moviment ciutadà i ens durà a la independència? ¿O val més que tots, cada un al seu partit premem els collons a qui calgui per aconseguir l’objectiu primordial?

King John, de William Shakespeare

I am too high-born To be propertied,

To be a secondary at control,

or useful serving-man and instrument

To any sovereign state throughout the world

Acte V

escena 2ª

Sentència del TC

Si demà vostè es dirigeix a un ciutadà d’aquest país amb català, aquest li pot dir que li parli amb la llengua de l’imperi, es a dir amb castellà, que no entén el català i que vostè té l’obligació de conèixer la seva llengua Aquesta hipotètica situació ens la trobarem cada dia, amb els funcionaris de l’estat central, amb els jutges, amb els cossos i forces de seguretat, amb l’exercit, i fins i tot amb mestres i catedràtics. Abans de l’estatut ja era així, hi la llei catalana hi posava ordre al dir que era obligació conèixer les dos.
Tota l’historia del finançament i del seu presumpte blindatge se’n va en orris, la bilateralitat de la negociació amb l’estat també, les inversions d’acord amb el PIB ja ens les podem pintar a l’oli etc, etc, etc.
Si ja coneixen la meva opinió que aquest estatut se’l podien fotre al cul, ara, tal com queda, el poden fer servir de paper de wàter. Proposo que s’imprimeixin les lleis que s’emparen els del TC en rotlles de paper de cel·lulosa de tres capes extra fi, perquè així les puguin llegir tothom mentre fan les seves feines i no tindran la temptació de tornar a votar estatuts semblants.
No hi ha pla B. La cacatua amb anorèxia de la vicepresidenta ens diu, cofoia, que en Montilla acata la sentencia. En Montilla potser si, jo no. I, que puc fer jo sol?.
Per exemple fer vaga de castellà. L’he oblidat, encara que el TC diu que tinc l’obligació de conèixer’l doncs mirin: l’he oblidat, amnèsia, total. Sé el català, l’anglès, el francès, xampurrejo l’italià, però el castellà, la llengua de l’imperi, no, amnèsia. Puc anar a la SS a veure com ho poden arreglar. (Vull dir la seguretat social).
Una altra mesura, aquesta ha de ser colectiva és no pagar els impostos: Tancament de caixes. Pagaria els corresponents a la part catalana de tributs cedits, però ni un duro a la hisenda pública. Aquí cal que ens posem tots d’acord. O una bona majoria. Veurem com se’n surten del fons de compensació i de l’atracament diari que practica l’estat amb nosaltres.
Desobediència civil pacífica: No acatar cap de les regulacions i lleis que dicti l’estat central mentre no es recondueixi la situació. excepció les que regulen la convivència.
Animo als lectors a proposar més mesures democràtiques i pacífiques. A veure que se’ns acudeix entre tots.
Mentre treballar decididament per la consecució de la independència quant abans millor.

To Be or not To Be

To Be or not to Be. Aquest seria el dilema del PSC (ni hi ha de socialistes al PSC?), més encara de’n Montilla; de la Chacón no que aquesta es not to be. Segur. Sols li falta posar-se la peineta i entrar sota pal·lio al monestir del valle de los caidos, com la difunta muller de’n Quico: La collares li deien. Tornant al Montilla, jo sempre he pensat que era un home coherent, molt hàbil al fer slalom entre els del PSOE, els I C V E U A (uf!), els d’ERC, i sempre, o casi, caient dempeus. Li he vist actuacions molt enraonades i meditades i ara, de cop i volta, quant es troba davant el miura del TC, s’arronsa, s’empetiteix i ens deixa veure la poteta, i era peluda. ¿De llop?. En tot cas peluda, amagant-se darrera una proposta que sap que no els hi acceptarà cap entitat ni cap polític a la cantonada de la macromanifestació.

Veig al PSC darrere una quatri-barrada, tots agafats, no fos cas que els caigui, amb els dits socarrimats de la cremada que es fotran. Si finalment el PSC encapçala una altra manifestació fora del lema oficial jo no els vull a la segona fila. Hi si si posen ous podrits! Que de pocavergonyes ja en tenim prou, i d’utilitzar de forma barroera els nostres símbols nacionals res de res.

Si, finalment, algú posa seny i es deixen de galimaties i pantomimes i s’adhereixen a la manifestació sense voler cap protagonisme ni cap diferenciació, ens caldrà aplaudir al Sr. Montilla, o qui si posi, això si, a títol personal, perquè a dreta llei hauria de ser a primera fila. Confio que farà honor al càrrec que ocupa i com a President de la Generalitat el veurem el primer, davant de tots, afirmant que som una nació i que tenim el dret a decidir el nostre futur.