Els que ahir estàveu a la concentració promoguda per Òmnium ja sabeu quants érem: Molts. També coneixeu a molta gent que no van poder anar-hi per múltiples raons però que els hauria agradat ser-hi. Tots plegats, junts, soms molta gent. I m’atreveixo a dir que soms la primera força política de Catalunya. Perquè una cosa és ben certa, tots els que érem a Barcelona ahir vam cridar per la independència. Tots volem la independència. Ara, demà, demà passat com a més tard.
Així que avui som al dia desprès, dia per reflexionar sobre el que vam viure. I també per escalfar motors davant la reacció dels polítics professionals, davant els que viuen de la política, no per la política.
Dilluns, demà, caldrà veure la reacció al Parlament de Catalunya, i, malauradament, ho temo, tornarem a veure com les tàctiques electorals, els càlculs, es fan presents i ho engeguen tot en orris, foten-nos l’alegria viscuda per terra i deixant-nos orfes de representació.
Els més de 1.500.0000 de manifestants als carrers de Barcelona, més els que és van quedar a casa, a veure-ho per la televisió o per no poder-hi anar, son la majoria del país. Amplíssima majoria política, orfe en aquests moments d’una clara representació política. ¿Qui és el lider que tindrà la capacitat d’aglutinar aquest moviment ciutadà i ens durà a la independència? ¿O val més que tots, cada un al seu partit premem els collons a qui calgui per aconseguir l’objectiu primordial?
El gran problema és que cada Partit va la seva, i allò del sentit de País és una bonica metàfora, així ens va!. Ja sabem aquella dita castellana : “divide y vencerás”, mentre el panorama polític segueixi així, mai farem res per desgràcia nostre, i si els que surten són com els Laporta de torn, anem aviats!.
Salut!