Peti qui peti

De veritat es van creure el muntatge d’en Montilla – Mas i el sidral del TC i la seva recusació i de el insolidaris que arribaven a ser els d’Esquerra per no firmar.
Ho van creure?, encara que fos un trosset?, una miqueta?, un bocí?
I, es clar, ara els veig desenganyats del tot, deprimits, sense saber que fer ni cap on tirar.
Escoltin!, que jo no vull donar-me el paper de messies, però si que els anuncio la bona nova, i, si m’empenyen una mica, els manaments.
La defunció, la mort anunciada, des de fa anys, de l’estatut, i veurem si també l’estatut del 79, ens du altre cop a una situació que Convergència, el PSC i Iniciativa es van cansar d’assegurar que ja havia estat resolt: La relació i encaix de Catalunya amb Espanya.
Doncs mirin, no, ni de bon tros, retrocedim, de cop, a l’any 75. I ens caldrà, com llavors, lluitar pels nostres drets, per la nostra llengua, per la nostra cultura, pel nostre dret civil, etc. etc.
I aquest cop, vist el pa que si dona, serem molts, ja som molts, que no ni veiem d’encaix. Que no tenim cap gana de debatí un i altre cop els mateixos problemes. Escoltin, jo estic cansat de la pregonada solidaritat, cansat de que m’esquilin (es vagin preparant) per culpa d’una cultura que mai, mai! ha sabut el que era treballar de debò, que la seva cultura es la del subsidi, la del dolce far niente, d’una cultura on les elits viuen a costa de tothom. Quan jo era petit a costa del poble a qui tenien aterrat i famolenc (Algú explicarà un dia els motius verdaders de les corrents migratòries del segle XX a Espanya?), i ara a costa de tota mena d’emigrants, duts aquí per ser explotats amb situacions  irregulars que no s’acaben mai, amb una col·lecció de plutòcrates que tenen al seu servei domèstic, a les seves empreses i negocis, tots aquells desgraciats que arriben aquí per viure millor que a casa seva. I son explotats.
I nosaltres també, perquè com deia aquell fill de puta d’en Torrente Ballester, nosaltres, els catalans, soms una conquesta, que per alguna cosa vam perdré una guerra on va guanyar Castella i la religió catòlica. Apa aquí!.
Ja es poden anar preparant. Nosaltres, els que volem deslligar-nos, aquest cop no cedirem. Ni un mm! Peti qui peti: Sr. Mas, Sr. Montilla, Sr Noi de la bicicleta!

Braus i bous

Es clar, ara, per un moment, posin-se vostès al seu lloc.! Un paparàs!, ja m’agradaria veure’ls a vostès en semblant tràngol!

Que que parlo?

De l’estatut, coi, de l’estatut. Que si patatin, que si patatan, que es el millor estatut que hem tingut mai, que ara si que va de debò, que si en ZP ha dit, que……

Ara, Sr. Mas, Sr Montilla i Sr. noi de la bicicleta: S’ho fan mirar. Per l’oculista o pel proctòleg. A mi tant em fa. Aquest estatut i tot el sistema autonòmic es ja material obsolet. Per moltes raons, la principal es que ha quedat demostrat (esperin a veure la sentencia si n’hi ha) que no es pot jugar a estats federals ni simètrics ni asimètrics, no es pot jugar a fer entendre al país que ens colonitza que ha de deixar marge. L’espoliació continuarà, com a qualsevol sistema colonial, i se’ns riuran a la cara mentre ens van donant pel cul. (I perdonin la grolleria)

No serveix de res, repeteixo i en majúscules, NO SERVEIX DE RES demanar que canviïn els jutges, si son tots iguals! De la mateixa corda!. Que no ho veuen?

Així que, que podem fer?

Mirin, es com els sanfermines, ho han vist per la televisió molts cops. L’estat espanyol, fa acompanyar els braus per bous amb esquelles fins a la plaça on els mataran. Creuen vostès que nosaltres som els braus?, que ens han dut a la plaça? Oi tant que si. Nosaltres soms els braus i els dels partits que van dir que si a l’estatut son els bous, els botiflers, els traïdors.

I ara, amics meus, no es deixen entabanar altre cop. No hi ha solució a l’encaix de del nostre país amb el seu. Jo vull descolonitzar-me, vull ser independent, no vull que em duguin a cap més plaça per rifar-se’m

Pla B

Passar-ho tot per l’entrecuix

Si que hi havia un pla B, fet a corre cuita entre abans d’ahir i avui. Ho hem vist al telenotícies: En Mas i en Montilla demanant que els del tribunal constitucional se’n vagin cap a casa, que pleguin, vaja, per ineptes. No ho han dit però sel’s hi ha llegit als llavis.

Ho podien haver dit abans!, que aquest element que ara l’impresentable de la Casas ha fet ponent, fa dos anys que hauria d’haver-se’n anat. Dos anys!. I encara culimerdeja per allà com si res. Escolti!, un xic de decència i dignitat!. I com ell tres més, la Casas també. Cony! Déu ni do!.

Doncs ara en Montilla i en Mas se’n recorden que aquests ja no hi haurien de ser. A bona hora. Ja els podien haver impugnat fa dos anys!

Em sorprèn l’actitud d’aquesta gent pública (perquè ocupen càrrecs públics, no perquè siguin putes de carrer) que, conscient de la finalització de l’encàrrec que tenen, s’enganxen a la cadira com ho faria una criatura a qui volguéssim treure el seu joguet preferit. Es que els partits no es posen d’acord per substituir-nos, diuen, o bé: es que som imprescindibles mentre no hi hagi substitut. Au va! Que ens afaitem fa anys!

Ara, que quedi ben clar: per mi com si si volen estar fins el dia del judici!. Però, perquè ho sapigueu, ja hi ha quatre que no hi haurien de ser fa dos anys. I l’Octubre o Novembre, haurien de plegar-ne quatre més. Dels dotze jutges que té teòricament el tribunal es canvien a terços. Ara només ni han deu, un de recusat i un de mort menys quatre que haurien de fotre el camp cap a caseta, en queden dos, un de recusat i una plaça vacant per defunció (des de fa tres anys almenys!)

Veuen com no hi ha un pam de net. En Montilla i en Mas ho saben tot això? No em faci riure, es clar que si. I la Camacho cara dura?, i el rajà gallec? I el mentider compulsiu de la Moncloa?

Avui en sentia un que deia per la radio que era el Rei qui els havia de fotre fora. Escoltin: era un tertulià que cobra per la seva feina d’enredar el personal!

Veuen com amb tota aquesta colla de mentiders, ineptes, corruptes, feixistes, espavilats, tramposos, etc, etc, no anirem enlloc?

Se’n donen compte que si no hi ha una neteja, via urnes, profunda, intensa, no en traurem res de res. Entenen ara el perquè hem d’anar, de caps, a la independència? Veuen que ens hem de treure de sobre tanta legislació al servei d’una colla de sangoneres i tramposos, que no s’avergonyeixen de jugar amb els sentiments de la gent, ni de passar-se per l’entrecuix les necessitats més vitals dels ciutadans?

Independència.

Avui, demà, demà-passat, però no mes tard

Independència demà

Avui estem de vigília. Bé, al matí, que és quan escric aquest post. Fins i tot en Montilla ha anul·lat tot allò previst a la seva agenda. O sigui que potser va en serio,: Aquesta colla d’impresentables del tribunal constitucional son a punt de dir alguna cosa després de quatre anys. No ho sé si ho faran.

Per si un cas vagi, per endavant, la meva opinió:

Tant se me’n fot el que digui aquesta colla de galifardeus. Jo ja estic molt lluny de l’estatut d’autonomia. Aquell dia que en Mas, capo màfia de CIU, va pactar amb en Zapatero, la renúncia a una bona part del text aprovat al parlament, ja va quedar clar que tindríem una versió tan alleujada que no si semblaria en res. I, per més inri, el PP, amb una connivència sorda de bona part del PSOE, van començar a fer una feina de destrucció i de desafecció. Calia que el poble català es desmobilitzes per poder fer un canvi sense que res canviés.

Pur Lampedusa a la política.

Amb fa l’efecte, així ho espero, que el tret els ha sortit per la culata i aquí cal agrair a aquesta gent d’Arenys de Munt que contra cel i terra van tirar endavant la seva, ja famosa, consulta independentista. Dic que el tret els ha sortit per la culata perquè ara no sols cal tenir en compte als partits, cal tenir present les plataformes sobiranistes que creixen, com els bolets a la tardor, per tot arreu.

Soms molts que no pensem ja en com es pot arreglar la desfeta, ja veuran que tant el PSOE com el PSC i CIU si que tenen un pla B, a base de l’article 152, a base d’acords mig amagats, etc., som molts que volem, ara, demà, demà-passat, la independència, simplement independència. I caldrà agafar fort els collons dels partits que van fent la viu-viu amagant-se darrera la retòrica quant es troben davant la realitat d’una espoliació continuada i un menyspreu, absolut, als nostres trets essencials.

Vull ser català, amb estat propi, amb llengua, amb símbols nacionals, amb economia pròpia, sense llast, sense arrossegar aquesta colla de sangoneres  que xuclen els nostres recursos sense pietat, ofegant-nos, impedint el nostre desenvolupament.

¿Que vol dir això que no es constitucional l’exigència del coneixement del nostre idioma en equiparació a l’idioma de l’ocupant?

¿Que vol dir això que no podem tenir un sistema judicial propí i que estem condemnats a una cúpula judicial farcida de falangistes, feixistes e impresentables?

¿Que volen dir quant diuen que no es constitucional que tinguem símbols nacionals?

Senyors lectors: No en vull saber res d’una monarquia imposada per un militar colpista i assassí.

No en vull saber res d’una colla de partits que fan el gara-gara a una oligarquia econòmica que ens esclafa.

No vull saber-ne res dels partits polítics espanyols que, sistemàticament, ens utilitzen, al temps que ens roben, per les seves finalitats d’aconseguir més de poder.

Vull una regeneració de la classe política, que tots aquells que viuen de la sopa pública des de fa trenta anys se’n vagin cap a casa i deixin a la societat civil que s’expressi i decideixi.

Vull poder sortir del segrest que ens tenen sotmesos tots aquells que, des de fa trenta anys, diuen que parlen i representen al poble català.

Quant estava a punt de publicar el post va i diuen aquesta colla que no els agrada la ponència, que no la volen votar i que demà m’afaitaràs. No fos cas haver de mullar-se el cul dies abans d’una onada de consultes (25 Abril 2010). I així seguirem, fins després de les eleccions catalanes de la tardor.

¿I que canvia això?: Res, res de res. Afanyem-nos a fer posar les piles als partits polítics de forma que al parlament que sortira de les eleccions, el mateix dia de la seva constitució, es pugui votar la declaració d’independència. Que aquest parlament es transformi en assemblea constitucional, que redacti una nova constitució de Catalunya i punt final a tres-cents anys d’oprobi i espoliació.

El banquet dels sátrapes

S’ha convocat ple del tribunal constitucional pel dimecres i dijous de la setmana que ve.

Les filtracions diuen que es re interpretaran una dotzena d’articles de l’estatut que es refereixen a:

Els símbols nacionals: Himne, bandera, llengua, la definició de nació, etc

El poder judicial català deixant-lo en no res

L’obligació de conèixer el nostre idioma

Les relacions bilaterals

Es a dir: Deixar-ho tot en no res. Tres anys per atrevir-se a engegar-ho tot a rodar. Previsible.

Jo ja fa temps que em vaig decidir per una altre via: La independència.

Que es quedin la constitució, la pàtria, la bandera, l’estatut etc. Lluitem pel nostra país, bandera, llengua, constitució, independència i que es quedin ells amb la seva.

I demostre-m-ho, fem-ho el proper 25 Abril al nostres pobles, a les nostres ciutats i més endavant convoquem a referèndum la nostra voluntat de ser un país, amb tots els ets i uts, perquè es ben clar que els espanyols ens posaran tots el pals a la roda que calguin per impedir el nostre ple desenvolupament.

Som una nació. Mal els pesi. I no hi ha estatut ni constitució que ho pugui negar. Tampoc cap partit polític que fa el joc als espanyols jugant a menjar-se les engrunes de poder que l’estat (espanyol), com si d’un sàtrapa es tractés, tira a sota la taula perquè els gossos se les mengin.