To Be or not To Be

To Be or not to Be. Aquest seria el dilema del PSC (ni hi ha de socialistes al PSC?), més encara de’n Montilla; de la Chacón no que aquesta es not to be. Segur. Sols li falta posar-se la peineta i entrar sota pal·lio al monestir del valle de los caidos, com la difunta muller de’n Quico: La collares li deien. Tornant al Montilla, jo sempre he pensat que era un home coherent, molt hàbil al fer slalom entre els del PSOE, els I C V E U A (uf!), els d’ERC, i sempre, o casi, caient dempeus. Li he vist actuacions molt enraonades i meditades i ara, de cop i volta, quant es troba davant el miura del TC, s’arronsa, s’empetiteix i ens deixa veure la poteta, i era peluda. ¿De llop?. En tot cas peluda, amagant-se darrera una proposta que sap que no els hi acceptarà cap entitat ni cap polític a la cantonada de la macromanifestació.

Veig al PSC darrere una quatri-barrada, tots agafats, no fos cas que els caigui, amb els dits socarrimats de la cremada que es fotran. Si finalment el PSC encapçala una altra manifestació fora del lema oficial jo no els vull a la segona fila. Hi si si posen ous podrits! Que de pocavergonyes ja en tenim prou, i d’utilitzar de forma barroera els nostres símbols nacionals res de res.

Si, finalment, algú posa seny i es deixen de galimaties i pantomimes i s’adhereixen a la manifestació sense voler cap protagonisme ni cap diferenciació, ens caldrà aplaudir al Sr. Montilla, o qui si posi, això si, a títol personal, perquè a dreta llei hauria de ser a primera fila. Confio que farà honor al càrrec que ocupa i com a President de la Generalitat el veurem el primer, davant de tots, afirmant que som una nació i que tenim el dret a decidir el nostre futur.

Pla B

Passar-ho tot per l’entrecuix

Si que hi havia un pla B, fet a corre cuita entre abans d’ahir i avui. Ho hem vist al telenotícies: En Mas i en Montilla demanant que els del tribunal constitucional se’n vagin cap a casa, que pleguin, vaja, per ineptes. No ho han dit però sel’s hi ha llegit als llavis.

Ho podien haver dit abans!, que aquest element que ara l’impresentable de la Casas ha fet ponent, fa dos anys que hauria d’haver-se’n anat. Dos anys!. I encara culimerdeja per allà com si res. Escolti!, un xic de decència i dignitat!. I com ell tres més, la Casas també. Cony! Déu ni do!.

Doncs ara en Montilla i en Mas se’n recorden que aquests ja no hi haurien de ser. A bona hora. Ja els podien haver impugnat fa dos anys!

Em sorprèn l’actitud d’aquesta gent pública (perquè ocupen càrrecs públics, no perquè siguin putes de carrer) que, conscient de la finalització de l’encàrrec que tenen, s’enganxen a la cadira com ho faria una criatura a qui volguéssim treure el seu joguet preferit. Es que els partits no es posen d’acord per substituir-nos, diuen, o bé: es que som imprescindibles mentre no hi hagi substitut. Au va! Que ens afaitem fa anys!

Ara, que quedi ben clar: per mi com si si volen estar fins el dia del judici!. Però, perquè ho sapigueu, ja hi ha quatre que no hi haurien de ser fa dos anys. I l’Octubre o Novembre, haurien de plegar-ne quatre més. Dels dotze jutges que té teòricament el tribunal es canvien a terços. Ara només ni han deu, un de recusat i un de mort menys quatre que haurien de fotre el camp cap a caseta, en queden dos, un de recusat i una plaça vacant per defunció (des de fa tres anys almenys!)

Veuen com no hi ha un pam de net. En Montilla i en Mas ho saben tot això? No em faci riure, es clar que si. I la Camacho cara dura?, i el rajà gallec? I el mentider compulsiu de la Moncloa?

Avui en sentia un que deia per la radio que era el Rei qui els havia de fotre fora. Escoltin: era un tertulià que cobra per la seva feina d’enredar el personal!

Veuen com amb tota aquesta colla de mentiders, ineptes, corruptes, feixistes, espavilats, tramposos, etc, etc, no anirem enlloc?

Se’n donen compte que si no hi ha una neteja, via urnes, profunda, intensa, no en traurem res de res. Entenen ara el perquè hem d’anar, de caps, a la independència? Veuen que ens hem de treure de sobre tanta legislació al servei d’una colla de sangoneres i tramposos, que no s’avergonyeixen de jugar amb els sentiments de la gent, ni de passar-se per l’entrecuix les necessitats més vitals dels ciutadans?

Independència.

Avui, demà, demà-passat, però no mes tard