Cul de sac.

 

 

Ens han ficat en un cul de sac, als espanyols, als grecs, al sum sum corda, i no se’n pot sortir si no és estripant el sac. Val més que hi vagin pensant.

Els explicaré com veig jo això dels grecs i potser ens entendrem millor:

Vostè imagini que li treuen un 16% del sou que guanya, o dels ingressos que té; tothom es munta la vida en funció del seu nivell de renda. Que li apugen un 4% els impostos indirectes, es a dir els que paga quan va a comprar sigui gasolina o una tomata. Que li diuen que no es pot jubilar fins al 67 anys, i no sé quantes coses més, a qual pitjor. Cony!, de cop a vostè li han fotut entre un 20 i un 25% de la seva renda disponible. ¿Vostè callaria o aniria a tirar pedres al carrer al primer representant de l’estat que és poses davant. Oi que es clar!. Doncs això es el que fan els grecs.

Grècia es un projecte de país, que viu del turisme, de les olives kalamata i de poca cosa més, bé si, del totxo. Hauria d’haver dit que vivia perquè això de la construcció va com va. És un país que no hi ha industria. Res, només agricultura, escarransida, i serveis. (I transferències sucoses de la CE i dels emigrants).

El país està enfonsat en una recessió de cavall i sense consum trigarà la intemerata en sortir del pou. Sols podran dedicar-se a emigrar i a cuidar els horts que havien abandonat. Perquè sense consum? Doncs per la detracció de la renda disponible. Amb menys un 25% d’ingressos no hi ha consum, ni estalvi ni res de res. Panorama que fa feredat.

Quins eren els bancs que tenien deute grec i que tenien por de no cobrar? Bancs alemanys (100.000 milions d’Euros) i bancs francesos (més o menys igual). Ara ho entenen tot?

Els espanyols. Es molt similar a Grècia. Depèn de quin tros del país miri. Facin veure que consideren que Espanya és: Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa, Múrcia, i potser, segons com Castella Lleó. I que hi veuen? Agricultura també subvencionada per la CE (però més desenvolupada i exportadora), turisme, totxanes (molt més que a Grècia). Una cosa va per l’altre. Amb un dèficit acollonant, amb un volum de transferències de la CE (fins ara) que no han servir per fer desenvolupar el país, ans al contrari, (tots agafats de la mamella mentre ragi), amb una industria subvencionada fins al cul (drassanes a Cadis, aeronàutica a Sevilla, cotxes a Jaen, etc, etc.) que no resistiria la més lleu competència sense el papa estat. I tota la costa plena de residencies d’estrangers que son els que fan bullir l’olla (ara es queden a casa per por), amb un fracàs escolar del 30%, amb un atur de més del 50% de la gent més jove de 30 anys. I porten així no se pas quants anys, tots vivint de la rifeta, de l’atur, del per, de el que cau.

.

I els bancs i caixes? Aquets a amagar l’ou, a no dir la veritat de quant fotut està realment, amb el pap ple de promocions a mig fer, a mig acabar, sense esperança de vendre-ho pel mateix valor que tenen als balanços, amb una taxa de morositat que no trigara gaire a arribar a dos dígits, amb uns dirigents triats no per la seva qualificació tècnica sinó per la seva filiació política, (les caixes) amb uns consells d’administració especialistes en la informació privilegiada, a l’escalf del poder, del que sigui. ¿Que potser es pensen que la de la Caixa Castilla la Mancha era una excepció?

Au va! no siguin ingenus!

I als catalans?. Condemnats a ser espoliats, robats, colonitzats per tota aquesta colla que ni té ganes ni esma de fotre ni brot.

Nova economia?

Des de finals de gener que no afegia un post al blog. Ja em disculparà el lector per tanta vagància. De fet no, no ho era, tenia altre feina que corria mes pressa.

Un cop superat l’entrebanc torno a reprendre  aquesta tasca  amb idèntica il·lusió i  dedicació.

Es clar que moltes coses han passat des dels principis de febrer  ( I només 40 dies i escaig) però la velocitat de la desintegració del nostre desgraciat país es sorprenent

La mes sagnant es que encara no sols no veiem cap sortida a la crisi econòmica sinó que, cada dia, rebem mes senyals que la cosa va per llarg. Ja els vaig parlar del deute espantós que el sistema bancari tenia a les seves esquenes. Avui sabem que hi podem afegir 100.000 milions d’Euros fins sumar 450.000 milions d’Euros. Això no es paga ni amb tres segles mes de desenvolupament. Així doncs caldrà, tard o d’hora ( com més d’hora millor) obligar a fer fallida a alguns bancs i caixes, que els creditors ( estrangers) executin les garanties que tinguin i que cada pal que aguanti la seva vela ( Per els qui ho dubtin no es un castellanisme, es refereix a que cada pal de l’embarcació aguanti la vela que li correspongui, i si ho diguéssim en castellà també ens referiríem a lo mateix, no a cap ciri).

A  l’element aquell que es al front de la CEOE li han tancat una companyia de assegurances que posseïa. No podia ni pagar els desperfectes dels compradors de les seves pòlisses. D’en mica en mica ens adonem lo que es cou a Madrid. Si vostè vol muntar una companyia de assegurances no li demanen res? O per ser qui es ja li deixen obrir el xiringuito?

I tota aquesta colla de galifardeus que ens governa van seguint una política de qui dia passa any empeny. Pobres de nosaltres!.

Pensava aquest dies en l’economia sostenible d’aquest impresentable d’en Zapatero. Una nova economia basada en les TIC, en el coneixement, en la innovació, la creativitat, etc, etc.

Aquest paio te tanta barra que ens entabana ( ho prova) amb teories meravelloses, aptes per incauts i per gent de poca cultura informativa.

¿ Com ens poden parlar de nova economia en un sistema educatiu on hi ha un fracàs escolar del 30%?

¿ Es que no hi cap polític de l’oposició que els digui que deixin de dir mentides i de provar a estafar els pobres governats?

No cal ser gaire estudiós per adonar-se que no es poden començar les cases per el teulat, que fan falta fonaments i aquets son, precisament, culturals.

Per convertir la economia espanyola, basada en la construcció i el turisme, en una economia basada el coneixement, les TIC, etc, cal una revolució tant gran que deixaria curta la revolució industrial. I si de la revolució russa se’n va dir “ Tres dies que varen estremir el mont” de la que proposa en ZP n’haurien de dir la revolució còsmica. Nio s’ho creu ni ell, i si s’ho creu val mes que emigrem tots cap a Nova Zelanda o l’Amazònia.

I, mentre, els mestres en vaga, com si no hi tinguessin cap responsabilitat en el fracàs escolar, com si tot plegat no anés per ells, com si per el fet de fer-los treballar uns dies més s’ensorrés el mon. ! Mare de deu!.

Tenim el país farcit de persones que son on no haurien de ser: mestres que no tenen vocació, metges que volen ser veterinaris i mossos d’esquadra que voldrien ser pagesos, o pagesos que sospiren per ser mossos. Jutges que no farien mal paper a una comèdia de tripijocs i politics ocupant-se nit i dia de la seva afició favorita: esquilar el  veí en benefici propi.

Assistim des de fa anys a la castellanització  ( la dels segles XVI a XVIII) de la societat catalana. Va arribar un moment que tothom volia ser funcionari, no importa de que, volia ser funcionari i cobrar de l’administració. Adéu creativitat, emprenedors, botiguers, professions lliberals, empresaris,adéu tot allò que havia caracteritzat la societat catalana. De cop els joves volien mamar de les mamelles de l’estat. Com a Extremadura, coma a Madrid, com a l’Espanya del segle XVII, I, es clar, un cop aconseguit, arribar a la política i convertir aquesta en una feina i medi de vida més. Lucrativa, es clar, faltaria més. Posaré dos exemples:

En Saura es empleat de FECSA en excedència. ( A 1973-1975 ser empleat de Fecsa era com ser funcionari). L’excedència la va aconseguir el 1979 en les primeres eleccions municipals ( Hospitalet de Llobregat) on havia prosperat en la política local de la ma del PSUC a la associació de veïns de Collblanc. I els hi puc assegurar que ja llavores no tenia ni idea de lo que era una política d’esquerres, però els colzes fan feina.

Un altre exemple: El Sr. Boada, terror dels seus oponents, que quant parla intimida i mossega, director d’institut en excedència, també ex PSUC.

Facin un exercici: Comptin els politics que son funcionaris públics i es quedaran estorats. ¿ Com podem esperar una reforma de les institucions públiques, una reforma dels sistema educatiu, la reforma de les estructures que graven la nostra economia, si qui ho ha de fer es part implicada?

Esperem que es facin el harakiri?

No els traurem ni a fum de sabatots o sigui que, cregui’m, vagin demanant visats per Nova Zelanda. Qui pugui, es clar, perquè allà els volen instruïts, que de paletes ja en tenen i a més construeixen amb fusta.