Ploramiques

Tot son llàgrimes, les ploraneres habituals criden i s’esgarrapen, s’esquincen els vestits i s’arrenquen els cabells.

Les bosses, mare de deu les bosses, les bosses d’escombraries de mida industrial. I les manilles,hòsti les manilles, i la mampara, i els guàrdia civils amb panxeta de bon viure, o de hormones, ves a saber.

¿ I els diners?

!Ah!, els diners…!

Jo no he vist les ploraneres als medis parlant de tots els que han entrat a aquest tribunal d’ordre públic de Madrid. Jo tampoc estic d’acord que es vagi exhibint a la gent emmanillada. Sobre tot quan encara no han declarat davant del jutge.

Però…. Fer-ne de l’anècdota el fet rellevant ja em semblen figues d’un altre paner. Es clar, i ho entenc, que als de Convergència els cou-hi veure al dinosaure rex d’en Alavedra emmanillat. ¿ I el Prenafeta?. Aquell a qui en Pujol li va dir, als anys 80, Prenafeta: La generalitat soms tu i jo.

Heu sentit la cort celestial de Convergència exclamar-se de la llei antipartits, de posar a la garjola el director d’un diari, de tancar un periòdic? ¿ Que potser han badat la boca per els drets a la presumpció d’innocència de tants i tants que emmanillats i amb tocineres son conduits al TOP sense garanties?

Que potser volen que tot plegat sigui com el cas Millet?.! Au tothom al carrer i el judici no s’espera abans de 15 anys!

Un xic de dignitat. Em temo que tota aquesta gent, també els del PSC ( Encara que aquets han reaccionat mes bé i ràpid), acostumats al poder, en molt casos a la vora del poder absolut, ara els sembli que tothom se’ls tiri a sobre.

Reclamo la dignitat del polític, la dignitat que fa falta per dimitir sens que faci falta que un estigui imputat en un cas judicial. Dimitir quan un la caga estrepitosament, quan es pixa fora del test. Tenir la dignitat d’anar-se’n cap a casa quan un es dona comte que ha traït el que els seus votants esperaven d’ell.

Però com que els partits son estructures molt rígides, fermament controlades per una petitíssima cúpula, que, sovint, du trenta anys sense cap més ofici ni benefici, es fa molt difícil anar-se’n cap a casa.

Posaré u n exemple: El Sr. Mas, cap de l’oposició, cap de Convergència i Unió, candidat a ser President de la Generalitat de Catalunya, sols té una experiència laboral fora de la política.

Va ser nomenat gerent de l’empresa Tipel, que va ensorrar ràpidament, de la que el seu màxim accionista era el sr. Prenafeta ( el del Pujol, les manilles, les bosses,les comissions, etc).

La feina li va oferir el Sr. Molins, el de Renta Catalana,¿se’n recorden?. D’allà va sortir com a fuet dels socialistes a l’ajuntament de Barcelona el 1992. La seva feina va consistir en un faraònic pla de inversions, diversificacions, entrada a sectors que desconeixia absolutament. El resultat es conegut:

Presentació de suspensió de pagaments als jutjats de VIC , un jutjat on es presentaven moltes suspensions de pagaments d’Espanya. Fins i tot hi va haver un mort abans de desmantellar el tinglado.

 

El Sr Prenafeta i el Sr. Alavedra formen part de la fundació Catalunya Oberta. Un tinglado de tendència lliberal, que fa el gori-gori a  en Mas i que es un autèntic lobby de pressió política.

No m’estranya tanta llàgrima

Pujol a l’Àgora

 

Acudit den Ferreres

ARA NO TOCA

La frase favorita d’en Jordi Pujol a les rodes de premsa varem sentir-la ahir, al programa Àgora, d’en Xavier Bosch.

Preguntat sobre la corrupció i sobre els diners donats per en Pillet a la fundació Trias Fargas, deia:…. si entrem aquí  prendrem molt de mal….. tots els casos ferien una mica de ferum……aquest va donar tant a  tal …… i tant a tal altre……si cal entrar-hi hi entrarem…..

Doncs miri Honorable   ex President: Si que toca. Ho volem saber tot, volem saber qui va cobrar i de qui i quant. De quin partit era, del seu partit o dels altres. Volem saber si l’altre exPresident ( honorable Pasqual  Maragall)tenia o no   raó quan va etzibar-li allò  del 3% al Mas.

I com es que la comissió de partits que el parlament va crear per esbrinar-ho va concloure que res de res. I ve ara vostè i diu que si, que sap moltes coses i que se les calla perquè podríem prendre mal.

!Anem a pams!. ! No ho digui amb un plural indefinit!. !! Jo no no en prendria de mal!!

¿ Qui seria doncs?: ¿Els del seu partit, els dels altres..?

I si de resultes de tot plegat una colla dels que heu viscut de la política ( a costa dels contribuents) durant els últims 30 anys, heu d’anar-vos a casa amb la cua entre cames, doncs apa, tregui el ventilador i escampi la merda i que qui en surti esquitxat plegui d’una vegada.

 

Si vol podem fer quinieles sobre qui en sortiria mes empudegat.

Ah!, potser la gent tornaria a anar a votar amb cares noves.

La Sra. Nebreda

La  Sra. Nebreda

Aquesta Sra. Amb una ambició tan gran que la consumeix  ha acabat donant un cop de porta abandonant el PP.

Quan en Piqué la va fitxar, la noia es brillant en tertúlia i en la discussió parlamentaria, els popes del PP es van escruixir. La por a perdre posicions en aquesta carrera de escarabats que es la presencia a les llistes del partit versió catalana els va fer arrufar el nas, estrènyer els esfínters i envestir amb tot contra la desgraciada. Va ser talment com quant una formiga estrangera  s’atreveix a introduir-se al formiguer. Morirà sense remissió. L’atacaran les soldats, les obreres, li arrancaran les potetes, les antenes. Tot si valdrà per liquidar-la lo mes ràpidament possible. I quan el seu valedor: en Piqué, va ser descavalcat per l’Acebes, tot el partit es va tirar a sobre la desgraciada. Fins aquí l’historia de la saga fuga de la Nebreda.

¿Em queia bé aquesta noia?. De cap manera. Aquesta Sra., per escalar ha aprofitat les escales que li proporcionaven les gents mes carques i ultracatóliques que consideraven el PP massa  a l’esquerra.

De simpaties cap ni una, ara bé: Continuarem perdent primeres espases en la dialèctica: En Vidal Cuadres, en Piqué, en Vendrell, etc. etc…I el nostre parlament haurà de seguir aguantant genteta que no sap passar de llegir tot lo que diuen.

Tenen por d’equivocar-se i que els fotin fora de l’Arcàdia.

Ara me’n he adonat que sols he citat cadàvers politics del PP. A la resta de partits també ni ha.

Urbanitat

Urbanitat

A la Sra. Chacón, ministra de defensa d’aquest país que es diu Espanya, encara que ella diu que es catalana ( ja m’explicaran que hi fa un  català al ministeri de defensa del país veí, es clar que potser no ho es de catalana, ves a saber….) li haurien de regalar, o fer llegir, un llibre que per exemple podria ser: Tratado de Urbanidad, o bé un altre que podria dur per títol: Tratado de urbanidad para personas que ejercen cargos públicos, o qualsevol de similar ( ho escric en castellà perquè aquí no en tenim de ministeri de defensa, som com a Costa Rica que no en tenen d’exèrcit, aquí sols tenim mossos d’esquadra, per cert manats per ex PSUC. ( !Ai com enyoro l’Statlin)

Deia lo de la urbanitat perquè hi ha aspectes del seu comportament, de la seva comunicació no verbal que fan pensar. ( A mi em fa venir al cap a l’Aznar). Fixin s’hi bé.

He estat buscant una fotografia de la Sra. Ministra a l’Afganistan, (Perquè no compren un cortijo allà i si queda) en la visita que hi fa com a conseqüència de la mort d’un noi ( Ja van 90) per l’ús de material militar obsolet o insegur. Escolti Sra. Chacón: ¿ Que cony i fan allà vostès?.

Anava dient que la foto correspon a un moment ben desgraciat, amb nombrosos soldats amb les llàgrimes cara avall. Doncs bé la Sra. Ministra, apareix senyalant amb el dit índex al mandamás de l’exèrcit. Aquest fa una cara com dient: M’ha tocat el numeret aguanta perico. I estic convençut que aquesta fotografia, (per cert he estat incapaç de trobar-la de nou !Ho haveu vist!) la deu haver feta algú del gabinet de premsa de la Sra. Chacón, perquè aquesta dona quan viatja ho fa amb tot un seguici que s’ocupa de vestuari, maquillatge, etc, etc.

Tornant a la urbanitat no es creguin que la fotografia descriu una situació excepcional, un despiste, diguem, no, que va, es una costum. Mirin la resta de fotografies.

Deixi de senyalar amb el dit, que es de poca educació, deixi de donar la culpa als altres, assumeixi les seves responsabilitats i no fugi d’estudi fent-se fotos a mida per descarregar les culpes als demés.

Ah! No es perdin les seves fotografies oficials. Mirin a Google imatges, no s’ho perdin! Mirin, mirin…

( Fotografies dels diaris El País i levante)

Agg…Ag…

Agg!!….Agg!….

Alejandro Agag hauria rebut diners en negre de la trama Gürtel

Això es diu en el sumari fet públic avui sobre el cas. ¿Explicaria això la presencia del sr. Correa i del Sr. “ Bigotes” al casament principesc de la filla de l’Aznar amb aquest paio?

Perquè tal com diuen els castellans “ de bien nacido es ser agradecido” i clar….

Vostès s’imaginen el yernisimo parlant amb el sogre dels tripijocs del Sr. Correa i socis?

Ja ho veurem. Un noi espavilat que va començar fent el borinot amb aquestes cosetes al caliu del sogre i ara ja es copropietari d’un club a la lliga anglesa, crec que copropietari d’una escuderia de formula 1 i ves a saber quantes coses mes. La seva gran virtut es la de “intermediar” i ho dic en castellà perquè es el terme que es fa servir allà, a la villa y corte. Aquí en diguem culimerdejar.

Gran amic d’en Flavio, d’en Berlusconi,  gent relacionada amb màfies mil, amb la lògia mesònica P2 a Itàlia, etc, etc..

Unes  arracades  vaja. I aquest noi si junta i fa negocis.

Es un vici de la capital. Vostès recorden un altre yernísimo, marqués de no se que, que es va ficar a tots els consells d’administració que li va donar la gana, que culimerdejava vaja. Doncs aquest anava per el mateix camí.

Ara, potser, tot es pot estroncar. No passarà res si el PP treu abans de un o dos mesos un altre escàndol que tapi el seu. En aquest país mai se sap i de mes verdes han madurat.

La cirereta del pastís

La cirereta del pastís

Este partido es una mierda!. Home, miri, Sr. Sirera, amb això podríem arribar a coincidir. En lo ideològic perquè en el pla organitzatiu jo no hi tinc res a dir. Només faltaria.

I es que el pobre noi està molt empipat. ! I qui no en el seu lloc!. Ell que havia pencat com un negre per poder viure de la mamella pública per in secula seculorum van i queda casi com a militant de base.

No li devia semblar tan merda el partit quan, digitalment, el varen posar al lloc d’en Piqué.  Escoltin… no es que en Piqué estigui  a dalt de l’escala de les meves preferències però es que en Cirera…. Escoltar en Piqué feia goig, podies no estar en absolut d’acord, però la seva oratòria, reflexes parlamentaris , capacitat d’argumentar…

I clar, comparem amb el pobre noi i…. NI arguments, ni oratòria, ni dicció, res de res.

I, per mes inri, veiem que de convicció ideològica no va sobrat. No es que un hagi de dir amen de tot però alguna cosa tindrà a veure la seva manera de ser i de fer per arribar a una defenestració tan ràpida. !Es que fins hi tot el varen treure de la poltrona de senador!

I no se li acut res mes, com si fos un nen enrabiat, que posar-se a escriure davant les càmeres fotogràfiques, amb l’antecedent de la cacera d’en Saura dies abans, que “ este partido es….”

Anem a pams Sr. Sirera: Vostè es un home públic ( abans ho deien de les prostitutes). assegut en un lloc públic ( el parlament). Fent servir un aparell públic.  No se, no se…

En Montilla diu que els SMS han de ser privats. ¿Que ha de dir?. El fart de riure que s’està foten per sota el nas. Tan privat com si ho hagués escrit en un bloc de notes el 1995, quan va aterrar al Parlament, quan no hi havia SMS ni res semblant.

La fundació

Això comença a ser  “ Crónica de una muerte anunciada”. Ni en Garcia Marquez ho hauria fet millor. El Sr. Puig sortint en conferencia de premsa anunciant que ells havien rebut 630.000 euros de la Fundació-Palau-Orfeó. 110 milions de les antigues pessetes, per entendre’ns.

Va el cínic del Sr. Puig i diu que  val, que si, que son 10 milions a l’any, però que no son per CIU ni per CDC, que son per una fundació ( seva, de CDC) que es diu Fundació Trias Fargas. Pobre home, ! Si aixequés el cap! Si veiés com aquesta gent ha saquejat una institució com el Palau i L’Orfeó.

Tot legal, diu el Sr. Puig, declarat a hisenda, tot firmat en convenis. Si Sr. Puig, lo que vostè vulgui. Però es que els diners que en Pillet els va donar graciosament ( graciosament, gratis, sense res a canvi?) algú ( institucions, administracions, etc) ho havia donat al conglomerat Palau per el desenvolupament de les activitats relacionades amb la musica: Orquestres, cors, concerts,etc.

I van Vostès, amb tota la barra, i se’n emporten 630.000 Euros. I al palau no es poden dur orquestres de primer ordre perquè no hi ha diners, no es pot retribuir als voluntaris dels cors perquè no hi ha diners, no es creen prous beques d’estudi per estudiants de música de Catalunya perquè no hi ha prous diners. I va la fundació d’un partit polític que  ens ha avorrit de sentir-los dir   que ells son el país sencer, pal de paller i totes aquestes bestieses.

Avui en Montilla ( i que no serveixi de precedent citar-lo) la encertada al dir que els partits estan per servir a la cultura i no per servir-se de la cultura.

I que fa la fundació Trias Fargas?

Segons la seva web un fotimer de coses. Les mes importants crear grups de treball per posar en orbita el satèl·lit d’en Mas: La casa comuna.

Una comuna es! De jubilats del partit, d’ amortitzats políticament, de recanvis en espera de plaça. Sols cal veure el ball de canvis cada cop que hi ha eleccions. Calen cadires retribuïdes i aquí es on serveix de molt la fundació. Diuen que son auditats per la sindicatura de comptes,  aquesta ho nega rotundament. Mentida sobre mentida. I quan no saben que fer amb un polític l’entafonen a una o varies tertúlies perquè pugui anar fent la viu viu. Pobrets.

Senyors de CDC: Pengin els seus convenis a la xarxa. Tots. I ens farem un fart de plorar.

Ni eixís es posaran vermells de vergonya. Perquè no en tenen.

Columbari

L’Esperit Sant al Palau

A tots, quan érem petits, ens representaven l’Esperit Sant amb un colom.  ! Ens era tan difícil d’entendre els misteris de la Santíssima Trinitat en que Tots  Tres eren Un, i per mes inri, resultava que un dels Tres era el responsable de que un Altre dels Tres fos Fill de la Mare de un dels Tres!.

Oi que no han entès res de res?. Doncs nosaltres, quan érem petits tampoc. Mes tard, alguns, quan varem ser grans vam entendre que el maleït  galimaties era una alambinada filigrana per fer-nos creure sense fer preguntes. Ens deien : “ Els misteris son tan grans, tan grans, que val mes creure’ls que veure’ls”. Lo mes important era creure com badocs lo que ens volien fer empassar. Encara que fossin rodes de moli.

I així estem, amb un gran misteri al Palau, on acaba d’aparèixer un Colom. Bé, dos, si comptem el de la Sindicatura de Comptes.

Un d’ells, l’últim a sortir, diu que va rebre setanta mil Euros i escreix. En Pillet en va anotar el doble i diu que té un rebut firmat. El receptor diu que no recorda lo que va firmar però que sols va rebre la meitat de lo que diu el Pillet.

Ja hi tornem a ser!. El misteri. Si senyors  ( i senyores). Ja tornem amb els misteris insolubles de quan érem petits. I… això no acabarà aquí. Ja hi poden pujar de peus. Anirà surtin merda que no ens l’acabarem. D’en mica en mica mes d’un partit haurà de dir que ells també, que a la repartidora que era en Pillet hi anava tothom. Com les gallines a la menjadora.

I ara, amics meus, ja ni ha mes d’un ( i una) que tremola. Començarem a sentir que tot plegat es de lo mes normal que les persones vagin regalant milions a partits enfonsats a les urnes, a partits amb grans deutes, etc… etc….

! El suc que se’n traurà de això del Palau!

Apa! A veure si dimitirà algú aquest cop!. ¿ A que no?

La reina dels jocs florals

Jo…., patia, ja em poden creure, patia de debò. Feia memòria i encara recordava aquella bellesa que un dia de 1969 ens va regalar La Vanguardia. En una època tan fosca i trista la fotografia d’aquella noia tan bonica t’alegrava el dia. Mereixia sortir a la primera pàgina ( “fotografia en hueco gravado” en deien) perquè l’havien anomenada no se que dels jocs florals sindicals. I, es clar, un es pregunta de quin sindicat?. Doncs de l’únic autoritzat. Jo havia treballat a SEAT i  MACOSA i allà ja hi havia CC.OO. Però es clar, la filla del governador civil no en sabia res. Era estudiant de turisme diu la seva biografia.

A L’any següent, el 1970, la noia es va casar amb un tal Sr. Ribó. Cal veure qui hi havia a aquell casament:

De testimonis per part d’ella, al marge de tiets i demés parents, el Ministre de nos e que Laureano López Rodó, el subsecretari de Governació  i un general auditor de l’exercit.

Re, res de res. Assistents a la boda un munt de governadors civils de diverses províncies de l’estat, el Sr. Samaranch, el dels jocs olímpics que llavors era no se que del règim dictatorial, el capità general de Catalunya Sr. Pérez Viñeta, que vaig patir especialment mentre feia la mili i a Burgos i havia un Consell de Guerra., el General governador militar S.A.R. infante Don Luis Alfonso de Baviera. Tot això per part de casa la núvia.

De part del seu marit Sr. Ribó, els Godó, els Andreu, els Portabella, etc….

I es que patia per que des del dia del escorcoll al Palau, la pobra Sra. Rosa Maria Garicano es va veure embolicada en un sarau que Deu ni do. Ella, que tan  sols era directora general de no se que del palau, que era de la junta gestora de la fundació, que, per tant, la seva firma deu ser a totes les comptes anuals de les entitats on s’ha produït un robatori continuat.

Ella, que la seva principal feina consistia en entabanar a multitud d’empreses i organismes oficials per demanar peles per el seu estimat Palau, que per fer aquesta feina cobrava un bon sou com a tal Directora General i que, segons el Sr.  Millet (Pillet), rebia gratificacions de 100.000 Euros. Escoltin! Que es una prima de 16  milions de pessetes per fer la seva feina!

Ella ho trobava la mar de normal. L’altre dia es va presentar a una reunió de la fundació defensant la seva honradesa.

Que volen que els digui. ¿ Com a directora General del Palau, apart de preocupar-se dels diners dels paganos no veia res rar? Es veu que no.

¿ Que els explicarà ara als Mateus, Portabelles, Godos, etc. ! Quina vergonya passarà la pobra dona. ¿ No els fa pena?

Ara que… ¿ Que coi i feia aquesta Sra. de Directora General del Palau.? ¿ Es preocupava dels cors, dels músics, d’estrenar obra de compositors catalans, de donar beques d’estudi a intèrprets dotats? ¿ Que i feia aquesta Sra. allà?.

I, finalment, que deien els polítics catalans que sempre rondaven, com mosques, per allà a la vora, reconvertint solars destinats a equipaments en finques privades. Escoltin ! ! Que això ho feia el Gil i Gil a Marbella!

Els únics que varen reaccionar ràpid varen ser els de la Caixa, tan pragmàtics ells. El dia següent de l’escorcoll del Palau ( 23-07-09) era cessada de consellera de la Caixa ( Acte de revocació del dia 24-07-09) on ho era, suposo que cobrant dietes, clar,  en representació d’entitats fundadores i d’interès socials.

No se pas on irem a parar, en temps del seu papà això no passava.

fonts: Hemeroteca La vanguardia, El periodico

BURGESIA CATALANA

BURGESIA CATALANA

Amics: Deixaré de banda, de moment, les persones que conformaven els òrgans de govern de la Fundació Palau de la Música. Ho aparco, de moment, insisteixo, perquè n’hi ha per sucar pa.

Fa feredat que amb els antecedents d’alguns hi hagués empreses, institucions i persones que els hi fessin confiança. Era talment allò tan vulgar de deixar caramels a la porta d’un parvulari.  Es clar que barrejats amb els dolents també hi havia algú fora de sospita,  els justos/es per donar lluentor.

L’estafador professional sempre busca la forma d’engatussar  a l’innocent víctima, i en aquest cas les víctimes no son, solsament, els que aportaven el patrocini, sinó també la gent, el poble, l’amant de la música que no ho es per raó de classe sinó per amor a un art major.

Ara bé, si ens fixem en el embalat que va muntar el Sr. Pillet si que hi havia una manifesta intenció d’afavorir gentussa de la seva classe. Amb refereixo a classe social, evident. I hi ha avui un article d’en Sanchis a L’Avui on precisament demana on és aquesta pretesa burgesia catalana, acaba concloent que era un miratge. No d’ara!. Ja fa molts anys que anem així.

Aquesta classe de gent que ha viscut a costa del altres, dilapidant diner públic a mans plenes, amb uns administradors de la ciutat i de les institucions que sols han sabut fer el joc per tenir el privilegi? de seure al costat o se convidat a algun sarau ( que si filéssim fi segur que havia pagat el poble).

Esgarrifa pensar que aquesta colla de pillets ( lladres) han des capitalitzat L’Agrupació Mútua del Comerç i l’Industria, institució mutual creada a Figueres el segle XIX, transformant una mutualitat en un sarcòfag ple  de immundícia.

I si burxem per saber com es possible que aquesta mena de gent hagi pogut fer-se amb el control de semblants entitats hem de concloure que ha estat possible amb la col·laboració activa, repeteixo: ACTIVA, de partits politics i els seus dirigents. No tots, es clar, sols aquells que entenen el país com el badiu de casa seva.

Ja ho va dir la Ferrusola quan va perdre el poder el seu partit: “ Ens han robat “. Doncs això.