Peti qui peti

De veritat es van creure el muntatge d’en Montilla – Mas i el sidral del TC i la seva recusació i de el insolidaris que arribaven a ser els d’Esquerra per no firmar.
Ho van creure?, encara que fos un trosset?, una miqueta?, un bocí?
I, es clar, ara els veig desenganyats del tot, deprimits, sense saber que fer ni cap on tirar.
Escoltin!, que jo no vull donar-me el paper de messies, però si que els anuncio la bona nova, i, si m’empenyen una mica, els manaments.
La defunció, la mort anunciada, des de fa anys, de l’estatut, i veurem si també l’estatut del 79, ens du altre cop a una situació que Convergència, el PSC i Iniciativa es van cansar d’assegurar que ja havia estat resolt: La relació i encaix de Catalunya amb Espanya.
Doncs mirin, no, ni de bon tros, retrocedim, de cop, a l’any 75. I ens caldrà, com llavors, lluitar pels nostres drets, per la nostra llengua, per la nostra cultura, pel nostre dret civil, etc. etc.
I aquest cop, vist el pa que si dona, serem molts, ja som molts, que no ni veiem d’encaix. Que no tenim cap gana de debatí un i altre cop els mateixos problemes. Escoltin, jo estic cansat de la pregonada solidaritat, cansat de que m’esquilin (es vagin preparant) per culpa d’una cultura que mai, mai! ha sabut el que era treballar de debò, que la seva cultura es la del subsidi, la del dolce far niente, d’una cultura on les elits viuen a costa de tothom. Quan jo era petit a costa del poble a qui tenien aterrat i famolenc (Algú explicarà un dia els motius verdaders de les corrents migratòries del segle XX a Espanya?), i ara a costa de tota mena d’emigrants, duts aquí per ser explotats amb situacions  irregulars que no s’acaben mai, amb una col·lecció de plutòcrates que tenen al seu servei domèstic, a les seves empreses i negocis, tots aquells desgraciats que arriben aquí per viure millor que a casa seva. I son explotats.
I nosaltres també, perquè com deia aquell fill de puta d’en Torrente Ballester, nosaltres, els catalans, soms una conquesta, que per alguna cosa vam perdré una guerra on va guanyar Castella i la religió catòlica. Apa aquí!.
Ja es poden anar preparant. Nosaltres, els que volem deslligar-nos, aquest cop no cedirem. Ni un mm! Peti qui peti: Sr. Mas, Sr. Montilla, Sr Noi de la bicicleta!

Sobirania

Ajuda al desenvolupament

Ens informa ( des informa?) el diari El País que el tribunal Constitucional  ( Si, ja sé que cansa   que és un tribunal de fireta, ja ho sé, que es parcial, que es casi el TOP, ja ho sabem tot això), deia que ens informa que l’única nació es la nació espanyola, que la resta son nacionalitats i regions. Que la sentencia dirà que bla, bla, bla….

No ho entenen, no entenen que encara que repeteixin mil i una vegades que la sobirania rau en el poble espanyol , no entenen que és pura retòrica. Que no serveix de res, a nosaltres, que en ho repeteixin dia si dia també.

No entenen que ningú els discuteix la seva sobirania. ! Volem exercir la nostra!

Ho han entès ara?. LA NOSTRA!. I ja poden dir ase o bèstia, es NOSTRA, de ningú més. I per tant, sols a nosaltres ens competeix decidir. Decidir que?

Molt senzill: Si volem ser catalans. Cap estat, cap govern, cap tribunal, cap capsigrany assentat en una poltrona ens ho pot quitar. I ho decidirem quan ens convingui. Diguin el que diguin per més tribunals, sentencies, presons, condemnes, que hi hagin.

Escoltin!: Ja ho saben! Ja saben que han perdut la baralla a casa nostra. Per tant hem de veure tot l’enrenou del diari de la capital com un exercici per reforçar la seva forma de veure les coses. Per fer pinya, perquè no hi hagi gent que defalleixi en la sacrosanta cruzada de la unidad nacional. España! Una! Grande! Libre!.

Vostès tranquils, com qui sentís ploure. Duen tant temps foten ma a la nostra butxaca, fonent-nos els calés que cada dia que passa hi ha més gent que es pregunta on van a parar, i mentre la gent d’aquí vagi veient que els de l’altre banda de l’Ebre estaquen els gossos amb llonganisses mentre aquí s’ha de mirar per on passen, cada cop estarem mes segurs de que s’ha d’acabar el robatori.

El temps juga a favor nostre, hi ho saben, ho saben bé i tenen por. Els que viuen a les nostres esquenes tenen corrípies i la pudor s’escampa per els carrers i les places.

Volen saber-ne una altre?

La comunitat d’Extremadura, que viu de la caritat de la resta d’Espanya, no sols de la nostra, al marge de tenir el percentatge de funcionaris mes alt del país, dedica una bona picossada del seu pressupost ( amb els nostres calés)  ajuda al desenvolupament del tercer mon.

Aquí hi ha gent que passa gana i no té lloc on viure perquè els bancs s’han quedat  la seva casa.

¿ Que és demagògia?

No hi ha res mes cert.